La llegua catalana....

• Més de XII segles 

• En un territori d'uns 68.740 Km² 

• Amb 13.740.000 persones 

• A quatre estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia.

Orígens i història

La llengua catalana és una llengua romànica del grup de les neollatines, nascuda entre els segles VIII i X a una part de Catalunya, a la Catalunya del Nord i a Andorra, en els territoris de l’imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica.

Els segles XII i XIII es va estendre a la resta de Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja (Aragó), a la ciutat sarda de l'Alguer i a la comarca murciana del Carxe i la frontera lingüística va quedar establerta al final del regnat de Jaume I.

Actualment, s’estén sobre un territori d’uns 68.730 km2 habitat per 13.740.000 persones pertanyents a quatre estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia.

Llengua del poble, la cultura i l’Administració

Els primers textos escrits en català coneguts actualment són fragments de la versió catalana del Forum Iudicum i el sermonari Les Homilies d’Organyà, tots dos del segle XII.

El català va tenir una considerable expansió com a llengua de creació i de govern (Cancelleria Reial) entre els segles XIII i XVI, temps en què la Corona d'Aragó va estendre els seus dominis per la Mediterrània, a Sicília, Sardenya, Nàpols i fins i tot a Atenes.

Entre les obres literàries de relleu universal d’aquest període es poden esmentar les de Ramon Llull, contemporani de Dant, les quatre Cròniques (la de Jaume I o Llibre dels fets, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós), les obres de Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Ausiàs Marc o el Tirant lo Blanc, considerada com la primera novel·la moderna de la literatura occidental.

També són en català els grans textos legislatius d’aquest temps, com són els Furs de València, els Costums de Tortosa, els Usatges o el Llibre del Consolat de Mar, recull de lleis de comerç marítim que s’aplicaren a tota la Mediterrània fins al segle xviii. La relació amb Itàlia comportà que una de les primeres traduccions conegudes de la Divina Comèdia fos la catalana d’Andreu Febrer i que també es traduïssin al català grans obres de la literatura del moment, com és el cas del Decameró.