Escriptora multifacètica.......

• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016

• Ens deixa als seus setanta-cinc anys

• Amb una extensa obra literària

• Compromesa amb l’escriptura en català

• Defensora del feminisme

• Compromesa amb la cosa social, el país i la llengua.

Hem sabut la mort de l'escriptora Maria Antònia Oliver Cabrer, de 75 anys. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016, ha sigut una dona compromesa amb l’obra literària, des de la novel·la, les narracions curtes, com també el teatre, guions i articles.

Nascuda a Manacor i resident a Barcelona des del 1969, era una escriptora convençuda que “escriure era viure i viure era escriure”.

Amb una extensa obra literària, es va atrevir amb diversos gèneres, algunes de les obres més traduïdes són “Estudi en lila”, “Antípodes” o “Joana E.”. Una de les escriptores en llengua catalana més importants d’aquests darrers cinquanta anys, possiblement una de les més desconegudes pel gran públic lector d’ençà del nou mil·lenni.

També va fer la traducció de grans autors, com Mark Twain, Jules Verne i Virginia Woolf.

Formava part de la coneguda “Generació dels 70”, un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista, on també hi havia Jaume Fuster, amb qui va compartir vida i literatura fins a la seva mort prematura.

Va ser pionera en gèneres com la novel·la negra i detectivesca en català, i, seguint la tradició, va crear el personatge d’un detectiu que, per primera vegada, era una dona: Lònia Guiu.

La seva amiga i degana de la Institució de les Lletres Catalanes Margarida Aritzeta, ho tenia molt clar: “Amb la seva proposta literària s’avança moltíssim, i crec que ella no s’adona que fa coses que trigaran vint anys a fer-se a casa nostra, com ara la barreja entre els aspectes mítics i els polítics, la intertextualitat i el joc amb la postmodernitat, que ella fa sense adonar-se’n i que solament descobrim quan provem de fer una anàlisi teòrica de l’obra, a posteriori.”

El 2016 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; va ser la quarta dona que el rebia. Se sentia orgullosa d’afegir el seu nom al de Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló, malgrat que trobava que era una presència femenina insuficient.

De fet, el feminisme era una de les causes en què creia aquesta dona, d’un clar compromís social, amb el país i la llengua.