En un cel immensament lliure i blau….

• Hi ha gàbies de perjudicis, obligacions i lligams

• Presons emocionals

• Temors injustificats i responsabilitats esclavitzants

Fa alguns anys, una amiga estrangera que vivia en el meu barri, em va demanar que cuidés de la seva casa mentre ella viatjava a visitar a la seva família per espai d'un mes.

La casa tenia bells jardins, parcs arbrats i enmig d'ells, un quiosc de vidre que era l'habitació d'almenys 15 canaris tancats en les seves gàbies.

Un matí, quan feia el meu recorregut pels jardins, vaig entrar a escoltar els seus cants. Em vaig sentir transportada per la bellesa dels sons que emetien i en un acte de rebel·lia, vaig decidir obrir les gàbies perquè els canaris volessin en aquest espai que li pertanyia en tota la seva extensió. Més vaig comprovar que, estranyament, cap va sortir de la seva gàbia.

Vaig tancar la porta del quiosc perquè no s'escapessin al pati, però vaig deixar les gàbies obertes. L'endemà vaig poder adonar-me que els canaris seguien dins de les seves gàbies. Vaig sortir per a deixar-los en llibertat sense la meva presència que podia resultar-los intimidant i poder observar-los darrere del vidre. Però els canaris no van sortir de les seves gàbies.... I així cada dia, per espai d'una setmana.

Llavors vaig reflexionar sobre el seu comportament, comparant-lo amb el de tants éssers humans que, a força de viure en una determinada circumstància i haver-se acostumat a ella, han decidit quedar-se dins de les seves gàbies de perjudicis, obligacions i lligams, encara que moltes oportunitats s'obrin per a ajudar-los a escapar de la seva presó emocional. Encara que tinguin un cel immensament lliure i blau i un món sencer per a volar.

Tal vegada perquè un dia, els convencionalismes van tallar les seves ales i se senten incapaces d'alçar el vol?... Incapaços de buscar nous espais propis?.... Perquè van desenvolupar topalls mentals, temors injustificats, responsabilitats esclavitzants i tiràniques. Perquè el condicionament al qual van ser sotmesos va bloquejar la seva necessitat de transcendir.......

O perquè, definitivament, van renunciar a l'esperança?