Aquestes sensacions es fan notar a l'instant……

• El cor batega més de pressa

• La pressió arterial sistòlica puja

• S'alliberen greixos i sucres

• Es generen més glòbuls vermells en la sang

Amb aquest article pretenc oferir en un to divertit i amè una visió fonamentalment química d'una cosa tan senzilla com meravellós que ens ocorre a tots alguna vegada en la vida: Enamorar-nos!

Els poetes ens han delectat cantant al més meravellós dels sentiments des de tots els angles i amb infinits matisos, però els químics també tenim coses a dir sobre aquest tema, potser menys seductores però no per això menys importants.

Per què ens enamorem d'una determinada persona i no d'una altra? Innombrables recerques psicològiques demostren el decisiu dels records infantils -conscients i inconscients-. L'anomenada teoria de la correspondència pot resumir-se en la frase: "cadascú busca la parella que creu merèixer".

Sembla ser que abans que una persona es fixi en una altra ja ha construït un mapa mental, un motlle complet de circuits cerebrals que determinen el que li farà enamorar-se d'una persona i no d'una altra. El sexòleg John Money considera que els nens desenvolupen aquests mapes entre els 5 i 8 anys d'edat com a resultat d'associacions amb membres de la seva família, amb amics, amb experiències i fets fortuïts. Així doncs abans que el veritable amor truqui a la nostra porta el subjecte ja ha elaborat els trets essencials de la persona ideal a qui estimar.

La química de l'amor és una expressió encertada. En la cascada de reaccions emocionals hi ha electricitat (descàrregues neuronals) i hi ha química (hormones i altres substàncies que participen). Elles són les que fan que una passió amorosa descontroli la nostra vida i elles són les que expliquen bona part dels signes de l'enamorament.

Quan trobem a la persona desitjada es dispara el senyal d'alarma, el nostre organisme entra llavors en ebullició. A través del sistema nerviós l'hipotàlem envia missatges a les diferents glàndules del cos ordenant a les glàndules suprarenals que augmentin immediatament la producció d'adrenalina i noradrenalina (neurotransmissors que comuniquen entre si a les cèl·lules nervioses).

Els seus efectes es fan notar a l'instant:

• El cor batega més de pressa (130 pulsacions per minut).
  
• La pressió arterial sistòlica (el que coneixem com a màxima) puja.
  
• S'alliberen greixos i sucres per a augmentar la capacitat muscular
  
• Es generen més glòbuls vermells a fi de millorar el transport d'oxigen pel corrent sanguini

Hi ha dues coses que l'home no pot ocultar: que està borratxo i que està enamorat. Antífanes -388-311 aC-, comediògraf grec.

Els símptomes de l'enamorament que moltes persones hem percebut alguna vegada, si hem estat afortunats, són el resultat de complexes reaccions químiques de l'organisme que ens fan a tots sentir aproximadament el mateix, encara que al nostre amor el sentim com a únic en el món.

Aquest estat d'"imbecil·litat transitòria", en paraules d'Ortega y Gasset, no es pot mantenir bioquímicament per molt de temps.

No hi ha dubte: l'amor és una malaltia. Té el seu propi rosari de pensaments obsessius i el seu propi àmbit d'acció. Si en la cirrosi és el fetge, els patiments i gaudis de l'amor s'amaguen, irònicament, en aquesta ingent teranyina de nusos i filaments que anomenem sistema nerviós autònom. En aquest sistema, tot és impuls i onatge químic. Aquí se sent la por, l'orgull, la gelosia, la cremor i, per descomptat, l'enamorament. A través de nervis microscòpics, els impulsos es transmeten a tots els capil·lars, fol·licles pilosos i glàndules sudorípares del cos. El suau múscul intestinal, les glàndules lacrimals, la bufeta i els genitals, l'organisme sencer està sotmès al bombardeig que parteix d'aquest arc vibrant de nusos i cordes. Les ordres se succeeixen a velocitats de vertigen: constricció!, dilatació!, secreció!, erecció! Tot és urgent, efervescent, impel·lent... Aquí no mana l'intel·lecte ni la força de voluntat. És el regne del sento-per tant-existeixo, de la carn, les atraccions i repulsions primàries..., el territori on la raó és una intrusa.

Fa a penes 13 anys que es va plantejar l'estudi de l'amor com un procés bioquímic que s'inicia en l'escorça cerebral, passa a les neurones i d'allí al sistema endocrí, donant lloc a respostes fisiològiques intenses.

El veritable enamorament sembla que sobrevé quan es produeix en el cervell la FENILETANOLAMINA, compost orgànic de la família de les amfetamines.

En inundar-se el cervell d'aquesta substància, aquest respon mitjançant la secreció de dopamina (neurotransmissor responsable dels mecanismes de reforç del cervell, és a dir, de la capacitat de desitjar alguna cosa i de repetir un comportament que proporciona plaer), norepinefrina i oxitocina (a més d'estimular les contraccions uterines per al part i fer brollar la llet, sembla ser a més un missatger químic del desig sexual), i comença el treball dels neurotransmissors que donen lloc als arravataments sentimentals, en síntesis: s'està enamorat. Aquests compostos combinats fan que els enamorats puguin romandre hores fent l'amor i nits senceres conversant, sense cap sensació de cansament o somni.

L'afer de la feniletilamina amb l'amor es va iniciar amb la teoria proposada pels metges Donald F. Klein i Michael Lebowitz de l'Institut Psiquiàtric de Nova York, que van suggerir que el cervell d'una persona enamorada contenia grans quantitats de feniletilamina i que seria la responsable de les sensacions i modificacions fisiològiques que experimentem quan estem enamorats.

Van sospitar de la seva existència mentre realitzaven un estudi amb pacients afligits "malament d'amor", una depressió psíquica causada per una desil·lusió amorosa. Els va cridar l'atenció la compulsiva tendència d'aquestes persones a devorar grans quantitats de xocolata, un aliment especialment ric en feniletilamina pel que van deduir que la seva addicció havia de ser una espècie d'automedicació per a combatre la síndrome d'abstinència causada per la falta d'aquesta substància. Segons la seva hipòtesi el, per ells anomenat, centre de plaer del cervell comença a produir feniletilamina a gran escala i així és com perdem el cap, veiem el món de color de rosa i ens sentim surant.

És a dir LES AMFETAMINES NATURALS ET POSEN A CENT.

El 50% de les dones entrevistades per al llibre Per què necessiten les dones de la xocolata va confessar que triaria la xocolata abans que el sexe. Hi ha els qui a la xocolata el diuen EL PROZAC VEGETAL.

En una de les aventures de Charlie Brown es pot llegir "una bona manera d'oblidar una història d'amor és menjar-se un bon púding de xocolata".

La seva activitat perdura de 2 a 3 anys, fins i tot a vegades més, però al final l'atracció bioquímica decau. La fase d'atracció no dura per sempre. La parella, llavors, es troba davant una dicotomia: separar-se o habituar-se a manifestacions més tèbies d'amor -companyonia, afecte i tolerància-. Dues cites molt interessants són:

-L'amor és com la salsa maionesa: quan es talla, cal tirar-ho i començar un altre nou.
 Enrique Jardiel Poncela
-L'amor és com El Quixot: quan recobra el judici és per a morir.
 Jacinto Benavente

Amb el temps l'organisme es va fent resistent a l'efecte d'aquestes substàncies i tota la bogeria de la passió s'esvaeix gradualment, la fase d'atracció no dura per sempre i comença llavors una segona fase que podem denominar de pertinença donant pas a un amor més assossegat. Es tracta d'un sentiment de seguretat, comoditat i pau.

Aquest estat està associat a una altra DUTXA QUÍMICA. En aquest cas són les endorfines -compostos químics naturals d'estructura similar a la de la morfina i altres opiacis- els que confereixen la sensació comuna de seguretat començant una nova etapa, la de la inclinació. Per això se sofreix tant en perdre al ser estimat, deixem de rebre la dosi diària de narcòtics.

Per a conservar la parella és necessari buscar mecanismes socioculturals (grata convivència, costum, interessos mutus, etc.), hem de lluitar perquè el procés deixi de ser només químic. Si no s'han establert lligams d'interessos comuns i empatia, la parella, després de la baixada de LLETJA, se sentirà cada vegada menys enamorada i per aquí arribarà la insatisfacció, la frustració, separació i fins i tot l'odi.

Sembla que tenen major poder estimulant els sentiments i les emocions que les simples substàncies per si mateixes, aquells sí que poden activar l'alquímia i no al sentit contrari.

Un estudi alemany ha analitzat les conseqüències del petó matutí, aquest que es donen els cònjuges en acomiadar-se quan es treballaran. Els homes que besen a les seves esposes al matí perden menys dies de treball per malaltia, tenen menys accidents de trànsit, guanyen d'un 20% a un 30% més i viuen uns cinc anys més! Per a Arthur Sazbo, un dels científics autors de l'estudi, l'explicació és senzilla: "Els que surten de casa fent un petó comencen el dia amb una actitud més positiva".

És cert, no podem negar-ho, és un fet científic que existeix una química interna que es relaciona amb les nostres emocions i sentiments, amb el nostre comportament, ja que fins al més sublim està connectat a la producció d'alguna hormona.

No hi ha una causa i un efecte en la conducta sexual, sinó esdeveniments físics, químics, psíquics, afectius i comunicacionals que es connecten d'alguna manera, que interactuen i s'afecten els uns als altres.

Existeix, sí, una alquímia sexual, però es relaciona íntimament amb els significats que li donem als estímuls, i aquests amb el poder que els ha concedit una cultura que, al seu torn, seran interpretats per cadascun que els viu d'acord amb els seus recursos personals i la seva història. Esperem que aquests estudis en un futur ens condueixin a descobrir aplicacions farmacològiques per a alleujar les penes d'amor.

Espero que una vegada llegit aquest article no li digueu a la vostra parella després de fer l'amor: "he tingut una sensació summament agradable producte de l'augment de testosterona i la disminució consegüent de serotonina", entre altres coses perquè us escanyaria.