La tardor ens porta bolets....

• Bon motiu d'esbarjo

• Amb companys, amics o família 

• D’interès culinari 

• Molt saborosos i també alguns perillosos

Catalunya gaudeix d'una coneguda tradició boletaire. En arribar les pluges de la tardor, un gran nombre de persones es desplacen als boscos amb l'afany de passar una estona d'esbarjo i omplir de bolets els cistells.

Els bolets són ingredients imprescindibles en la preparació de molts dels nostres plats; en alguns en són el component principal o, fins i tot, l’únic.

Però cal vigilar: algunes espècies són tòxiques i molt perilloses.

El desconeixement i la confusió amb espècies comestibles d'aspecte semblant fan que es produeixin intoxicacions, algunes fins i tot mortals.

El criteri bàsic per evitar-les és consumir únicament aquells bolets que se saben identificar sense cap mena de dubte.

Tipus de bolets 

Els bolets són els cossos fructífers d’alguns fongs, que es formen a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior. Els fongs transformen les restes de matèria orgànica d’animals i plantes en substàncies aprofitables pels vegetals.

A més, els micelis dels fongs formen part de l’estructura del sòl, que és el suport imprescindible per al desenvolupament de la vida vegetal i, per extensió, de qualsevol tipus de vida.

Hi ha diverses espècies de bolets, algunes són tòxiques i algunes comestibles, però la majoria no tenen interès culinari.

Es coneix amb el nom de bolets, en general, la part aèria i visible dels fongs, la qual té per missió la creació i difusió de les espores, que són els elements que permetran la reproducció de l’espècie.

Els bolets són de mides molt diverses: alguns gairebé no són visibles a ull nu, mentre que d’altres poden arribar a mesurar més de mig metre, com ara alguns "pets de llop" gegants.

Presenten formes molt variades, que recorden un paraigua, un embut, una porra o un corall; n’hi ha de forma aplanada, com un botó, o esfèrica, com una pilota.

Poden tenir colors molt diversos, de vegades bastant atractius.

Parts d'un bolet 

Per identificar correctament els bolets cal examinar atentament les seves diferents parts. En el cas de les amanites i espècies d’aspecte semblant, és important comprovar la presència de la volva, que de vegades queda tapada per la fullaraca.

No tots els bolets consten de totes les parts indicades en aquest esquema; hi ha moltes espècies que no tenen volva ni anell i d’altres que no tenen làmines. N’hi ha també de formes bastant diferents a les indicades.

Així per exemple, els camperols tenen anell, però no volva; els rovellons i les cualbres o puagres no tenen ni anell ni volva; els ceps i surenys o siurenys no tenen làmines, sinó tubs. Quant a la forma, els peus de rata són ben diferents de la majoria de bolets, amb el seu aspecte coral·loide.

Cal examinar atentament les característiques morfològiques dels bolets per poder-ne identificar correctament les espècies.

Consells de seguretat per a boletaires

Si aneu a buscar bolets, tingueu en compte els següents consells:

Abans de sortir, comproveu la previsió meteorològica i informeu-vos sobre la zona si no la coneixeu.

Porteu equipament adequat, menjar i aigua. La roba de colors vius facilitarà la vostra localització si us perdeu.

Porteu mapes i sistemes tecnològics (telèfon, GPS, aplicacions...) que sapigueu utilitzar bé. Si us perdeu i truqueu al 112.

No aneu sols i mantingueu sempre el contacte visual o verbal amb qui us companya.

Preneu punts de referència per orientar-vos: camins, barrancs, el lloc on heu deixat el cotxe, etc.

Adapteu l’activitat a la vostra condició física i edat: eviteu zones abruptes i amb risc de precipitació.

Quan el dia és més curt, planifiqueu la tornada per arribar al punt de partida abans que es faci fosc. Sempre hauria de sobrar temps per a qualsevol imprevist.

Diferencies del bolets, quins son bons i quins no?

Fins aquí, ja coneixem els tipus i parts dels bolets, també els consells bàsic per sortir al bosc a recollir-ne, per tant es el moment de veure cada un dels mes habituals a Catalunya, tant els comestibles com els venenosos. Molta atenció!......

Bolets comestibles més freqüents a Catalunya

Entre les espècies variades de bolets que creixen als boscos catalans, n'hi ha de comestibles i de tòxiques. A continuació us oferim un llistat amb els bolets comestibles més freqüents a Catalunya.

Llenega negra

Hygrophorus latitabundus

També coneguda com mocosa negra, bavós o “higróforo negro”. És un dels bolets més buscats i més valorats a Catalunya, especialment a la comarca del Bages, on fan la tradicional Fira de la Llenega de Cardona, i al Solsonès. Es pot collir entre els mesos de setembre a desembre.

El barret, de 6-10 cm de diàmetre i amb el marge força enrotllat, és d’un bru olivaci i llefiscós produït per un mucílag transparent, molt abundant, que recobreix tant el barret com el peu. Amb làmines blanques, espaiades i gruixudes també viscoses.

Sobretot es pot trobar sota els pins, especialment el pi roig (Pinus sylvestris), en sòls calcaris de la terra baixa i la muntanya mitjana.

Generalment es troba en grups més o menys nombrosos sovint en forma de ferradura, que neixen en el mateix indret cada any.
Abans de cuinar-la, hi ha persones que li lleven la pell del barret, ja que pot ser amarga i indigesta, i renten el moc del peu, però no és imprescindible.

Camagroc

Cantharellus lutescens

També coneguda com rossinyolic, rossinyol de pi, misto, picornell de càrritx o “rebozuelo anaranjado”. Es pot collir entre els mesos d’agost i octubre.

Aquesta espècie difícilment es confon amb una espècie tòxica, de manera que hi ha poques possibilitats d’intoxicar-se quan es busca camagroc al bosc. És un bolet que viu als boscos de pins, principalment de pi roig. Creix formant grans colònies a les molsoses obagues, per la qual cosa són molt fàcils de trobar.

Té el barret bru grisenc, en un principi convex-umbilicat i després en forma d’embut, de vegades comunicat amb el peu, de 3 a 6 cm de diàmetre i marge molt ondulat. La cara inferior és d’un bell color taronja suau, primer llisa i després amb plecs, sense làmines definides, i s’uneix sense solució de continuïtat amb la cama, afuada i del mateix color.

Rovelló

Lactarius sanguifluus

També conegut com vinader, esclata-sang o “níscalo de sangre vinosa”. És un dels més apreciats gastronòmicament. Sovint s’anomena rovelló a un altre bolet del mateix gènere, el pinetell. Es pot confondre amb el rovelló de cabra o lletraga (Lactarius chrysorrheus), un bolet no comestible que s’assembla al rovelló però és més petit, amb un color més clar i quan es trenca en surt llet primer de color blanc i en pocs minuts groc sofre.

Es caracteritza perquè quan es talla surt un líquid de color vinós que sembla òxid -rovell- i en poc temps es torna de color verdós. Els bolets més joves tenen el barret convex, però a mesura que creix s’aplana i acaba en forma d’embut. Les làmines són fines, atapeïdes i decurrents pel peu. El peu, rabassut, sol estar tacat.

Es troba a pinedes, especialment a la terra baixa i les obagues. Estableixen micorizes (associacions en simbiosi) amb diverses espècies de pins. Es pot collir d’agost a desembre.

Pinetell

Lactarius deliciosus

Conegut també com rovelló-pinetell, “níscalo”, “mízcalo”. S’assembla al rovelló, Lactarius sanguifluus, però té la llet de color ataronjat que es torna verdosa quan es talla el bolet.

Té un barret de 5 a15 centímetres, amb el marge involut en els exemplars joves. La cutícula llisa presenta cercles concèntrics de color ataronjat i vermellosos. Sovint presenta taques verdes, sobretot a les ferides. Les làmines inferiors són de color ataronjat podent presentar taques verdes. El peu, de color blanc puntejat de taronja viu, mesura entre 3 i 5 centímetres d’alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre.

Creix a les pinedes, en sòls silícics. A Catalunya és un bolet abundant, que es fa des del litoral fins als Pirineus. Fructifica des de finals de l’estiu, fins l’arribada dels primers freds de l’hivern.

No confondre’l amb la cabra de beç (Lactarius torminosus), un bolet tòxic que pot produir trastorns gastrointestinals de certa importància. A diferència del pinetell, la cabra de beç té el barret molt pelut, especialment al marge. Té el làtex de color blanc.

Fredolic

Tricholoma terreum

També es coneix com negrito, brunet, “ratón” o “negrilla”. Es pot collir entre els mesos de setembre i desembre.

Té un barret sovint irregular, amb el centre que sobresurt i la cutícula seca amb diferents tonalitats de color gris, com de vellut. Sol tenir fibres i esquames negroses, en especial a la part central. Les làmines són d’un blanc brut o grises i estan espaiades. El peu és cilíndric i fibril·lós, i es trenca amb facilitat; la seva carn és molt minsa i fràgil, a penes fa olor.

És un bolet tardà que surt a les pinedes formant grups nombrosos amb els primers freds (d’on li ve el nom popular) de manera que allarga la temporada boletaire. Se’l pot arribar a trobar congelat.

Cal tenir cura i no confondre’l amb el fredolic metzinós (Tricholoma pardinum), més robust i més gros, amb el barret molt esquamós, propi de fagedes i avetoses, per damunt dels1.500 metres d’altitud. En canvi, el fredolic mai creix sota avets. El fredolic sol tenir el peu buit, mentre que el del fredolic metzinós és sempre ple.

Carlet

Hygrophorus russula

Conegut també com escarlet o “higróforo escarlata”, es pot collir entre els mesos d’octubre i desembre.

La cutícula, que és parcialment separable, és llisa i lleugerament llistada, viscosa en temps humit, de color rosat i tacat de vermell vinós, és més fosca al centre. Contrasta amb les làmines i el peu més blancs. Té una carn abundant i compacta, fibrosa al peu, d’olor suau i gust dolç, a vegades una mica amargant.

Creix en alzinars, rouredes i fagedes, en tota mena de sòls, amb preferència pels bàsics i els neutres. Fructifica a la tardor, generalment en grans clapades, que reben el nom d’escarleteres.

No s’acostuma a menjar just després de ser collit, sinó que es conserva en sal o salmorra per a una utilització posterior. També es pot conservar al bany maria o en vinagre.

S’ha d’anar amb compte de no confondre amb el fals carlet (Entoloma lividum) que provoca intoxicacions greus, caracteritzades per trastorns gastrointestinals.

Trompeta

Craterellus cornucopioides

Conegut com trompeta de la mort, vaqueta negra, rossinyolic negre o orella d’ase, es pot collir entre els mesos d’agost a desembre.

De color gris fosc o bru negrós, en forma de corn o d’embut profund (d’aquí el seu nom) que arriba gairebé fins a la base del peu, de marge estès, carn tenaç i aromàtica, amb la superfície himenial finament rugosa. La seva carn prima i fibrosa difícilment es podreix.

Es troba en boscos de planifolis en sòls silícics humits. Poden trobar-se formant erols a l’estiu i a la tardor.

És molt semblant, però més fosca, a la trompeta grisa (Cantharellus cinereus), també comestible. No se’l pot confondre amb cap espècie verinosa.

Bolets tòxics més freqüents a Catalunya

Entre les espècies variades de bolets que creixen als boscos catalans n’hi ha algunes de tòxiques. Malauradament, en arribar la temporada, es produeixen accidents, alguns fins i tot mortals, a causa del consum de bolets tòxics.

Gairebé la totalitat de les intoxicacions mortals són degudes a la farinera borda o cogoma borda (Amanita phalloides), molt tòxic i bastant freqüent als boscos.

A continuació, t'oferim un llistat amb els bolets tòxics més freqüents a Catalunya, indicant també les espècies comestibles amb què es poden confondre:

Farinera borda

Cogoma borda, farinot, pentinella borda. Amanita phalloides

Es tracta d’un bolet tòxic mortal, que a més és força freqüent en els nostres boscos. Això el converteix en el bolet més perillós, causant de la majoria d’intoxicacions mortals.

Té la forma típica de les amanites, amb anell al voltant del peu i una volva que embolcalla la base. El seu color més característic és el verd olivaci, si bé se’n poden trobar exemplars esgrogueïts i, fins i tot, gairebé blancs. Les làmines són blanques amb reflexos verdosos i el peu blanc.

Es pot confondre amb algunes llores, cualbres o puagres de color verd (Russula), però aquestes no tenen ni anell ni volva. També amb alguns camperols (Agaricus), que tenen anell, però no volva, i amb les làmines rosades que viren a brunes amb la maduresa.

La volva pot quedar tapada per la fullaraca i no resultar visible a primer cop d’ull. Per això, en el cas de les amanites i altres bolets que s’hi poden confondre, cal arrencar-los sencers ja que l’existència de volva i l’aspecte d’aquesta són característiques molt importants per identificar correctament les espècies.

La cogoma groga o farinera groga (Amanita citrina) és una espècie molt semblant que, tot i no ser mortal, també és un bolet tòxic amb efectes al·lucinògens. Per tant, tampoc es recomana consumir-ne mai.

Més tipus de farinera borda......

Amanita verna i Amanita virosa

Dues altres amanites tòxiques mortals, d’aspecte semblant a la farinera borda però de color blanc, són la farinera vernal o cogomassa (Amanita verna), que apareix a la primavera, i la farinera pudent (Amanita virosa), que és un bolet de tardor. Per sort, Amanita verna és poc comuna i l’Amanita virosa és molt rara a Catalunya.

La farinera vernal es pot trobar en boscos d’arbres de fulla ampla, sota alzines, sureres, roures, castanyers i faigs, i la farinera pudent sota coníferes sobretot.

S’ha de vigilar de no confondre ambdues espècies amb els camperols, especialment els camperols anisats (Agaricus arvensis i A. sylvicola).

Els primers símptomes d’intoxicació no es presenten fins al cap d’algunes hores de la ingestió dels bolets, normalment unes 8 o 10 hores. Els primers símptomes són de tipus gastrointestinal amb diarrea intensa, vòmits continuats i deshidratació. Més endavant, es presenten trastorns nerviosos, hepàtics i empitjorament de l’estat general.

Bolets de mantellina

Cortinarius orellanus, C. cinnabarinus, C. sanguineus i d’altres

Alguns bolets del grup dels cortinaris són molt tòxics i, fins i tot, poden resultar mortals, com el cortinari metzinós (Cortinarius orellanus). Els símptomes d’intoxicació no es manifesten fins després d’alguns dies del seu consum, normalment entre dos i quinze dies; els més importants són cansament, set intensa amb sequedat de boca i llavis, sensació de cremor a la llengua, pèrdua de la gana, mal de cap i trastorns renals i hepàtics.

Afortunadament, són poc abundants i difícils de confondre amb cap bolet comestible d’ús habitual. Creixen en boscos d’arbres de fulla caduca o de pins, segons les espècies.

El cortinari metzinós té un barret de 3-8 cm de diàmetre, de cònic a estès o deprimit, amb el marge incurvat i fissurat. La superfície és seca, fibril·losa, vellutada, de color roig rovellat. Làmines escotades, primer de color canyella i finalment roig rovellat. Peu de 3-10 cm, cilíndric, fibril·lós, de color groguenc amb fibres de color roig-taronja. Carn amb olor de rave. Surt a l’estiu-tardor tant en boscos de coníferes com de planifolis, en sòls silícics.

S’ha d’anar amb compte de no confondre cap d’aquestes espècies de cortinaris amb les cames de perdiu (Chroogomphus rutilus i semblants) que, a diferència d’aquests, tenen el barret viscós o humit i les làmines també fosques, però clarament decurrents. Són comestibles de no massa qualitat.

Bolet de greix

Gyromitra gigas, Gyromitra esculenta, Gyromitra infula

Gyromitra esculenta és un bolet considerat comestible i molt apreciat en algunes comarques pirinenques, però que consumit fresc o poc cuit és molt tòxic, fins i tot pot arribar a ser mortal, degut a que conté una toxina, la giromitrina.

Es desaconsella totalment el seu consum perquè fins i tot després d’haver-lo deixat assecar bé i coure’l repetidament llençant l’aigua de la primera cocció, no s’elimina tota la giromitrina, n’hi ha de romanent. A l’estómac es transforma en monometilhidrazina i, aquesta, a més de ser acumulativa, té activitat carcinogènica, arribant a ocasionar càncers de fetge.

La intoxicació no es manifesta fins després d’algunes hores amb trastorns digestius (vòmits, nàusees, mal de ventre), icterícia i trastorns de tipus nerviós.
Gyromitra gigas i Gyromitra esculenta es troben sota els pins durant la primavera i Gyromitra infula és de tardor.

Reig bord

Reig de fageda, reig vermell. Matamosques, reig de foll, oriol foll, reig tinyós. Amanita muscaria

És un bolet que provoca intoxicacions al cap de poca estona de la seva ingestió (normalment entre 1 i 4 hores) amb trastorns digestius (diarrea, vòmits, sequedat de boca), acceleració del pols i trastorns de tipus nerviós: deliri, excitació, al·lucinacions, confusió mental.

Com indica el seu nom, es pot confondre amb el reig o l’ou de reig. Les principals diferències són el color de les làmines i del peu, que són blancs en el reig bord i grocs en l’ou de reig, i la presència de berrugues blanques sobre el barret del reig bord, malgrat que aquestes berrugues poden caure per efecte de la pluja, i aleshores és més fàcil la confusió.

Apareix a la tardor en boscos rics en humus, normalment en llocs més alts i freds que l’ou de reig.

Pixacà

Pigat, pigat bord. Amanita pantherina

Provoca intoxicacions semblants a la del reig bord, però més intenses a causa del seu contingut més elevat en substàncies tòxiques.

És un bolet de tardor que es troba tant en boscos d’arbres de fulla caduca com en els de pins.

Es pot confondre amb la cua de cavall (Amanita rubescens) i la cua de cavall grossa (Amanita spissa), d’aspecte molt semblant. Es pot confondre també amb la pentinella (Amanita vaginata) en el cas d’exemplars vells, quan el pixacà pot haver perdut l’anell i les berrugues del barret i el marge d’aquest presenta un aspecte estriat.

Cal advertir que l’Amanita rubescens només és comestible un cop és ben cuita; en cru és tòxica ja que conté hemolisines que destrueixen els glòbuls vermells de la sang.

Gírgola d'olivera

Bolet d'oliu. Omphalotus olearius

Provoca intoxicacions greus, però rarament mortals. Els primers símptomes es presenten al cap de poca estona d’haver menjat els bolets i consisteixen en trastorns gastrointestinals: vòmits, nàusees, diarrees, forts dolors de ventre.

Es pot confondre amb el fals rossinyol (Hygrophoropsis aurantiaca), comestible de poca qualitat, laxant si es menja en gran quantitat, i, més difícilment, amb el rossinyol (Cantharellus cibarius). A diferència d’aquests, que creixen a terra, viu sobre soques i troncs d’oliveres i altres arbres, com alzines i roures, formant flotes nombroses; rarament creix sobre la fusta de pi, com sí ho fa el fals rossinyol.

A diferència del rossinyol, que té l’himeni format per plecs, la gírgola d’olivera presenta veritables làmines.

Fredolic metzinós

Tricholoma pardinum

Provoca també intoxicacions greus, però rarament mortals, caracteritzades per trastorns gastrointestinals, amb vòmits i diarrea, que es presenten al cap de poca estona d’haver consumit els bolets.

Tal com indica el seu nom, es pot confondre amb el fredolic (Tricholoma terreum); aquest és més petit i propi de la terra baixa, mentre que el fredolic metzinós és més gran i es dóna en boscos de bastant altitud.

A més, el Tricholoma pardinum té la superfície del barret amb escames més grans que les del fredolic, i la seva carn té olor farinosa, mentre que la del fredolic desprèn un olor suau, no farinós.

Barrets de bruixa, frares (Inocybe sp. pl.)

Inocybe rimosa (I. fastigiata), Inocybe erubescens (I. patouillardii) i d’altres

El grup dels inocibes inclou diversos bolets de mida relativament petita, de menys de6 cm, amb el barret cònic i la superfície esquerdada radialment o esquamosa. Cal rebutjar-los ja que la majoria són tòxics, mentre que els que no ho són, tenen poc valor culinari i es corre el risc de confondre’ls amb les espècies tòxiques.

Viuen en tota mena de boscos i fins i tot en parcs i jardins. Els primers símptomes d’intoxicació apareixen bastant ràpidament, de vegades, abans i tot d’acabar l’àpat; consisteixen en una forta sudoració, amb vòmits, diarrea i trastorns de caràcter nerviós.

Candeletes (Clitocybe sp. pl.)

Clitocybe dealbata, Clitocybe phyllophila, Clitocybe rivulosa i d'altres

Diversos clitocibes de color blanc provoquen també intoxicacions com les indicades en parlar dels inocibes.

Ateses les dificultats per diferenciar les espècies, cal rebutjar tots els clitocibes de color blanc.

Es poden trobar en tota mena de boscos i també en prats i jardins.

Es poden confondre amb el moixernó blanc (Clitopilus prunulus), que té la carn esmicoladissa i les làmines rosades, mentre que els clitocibes tenen la carn fibrosa i les làmines blanques. A més, el moixernó blanc té la superfície del barret vellutada i fa una olor forta de farina. Tot i ser un bon comestible, davant del dubte, millor no collir-ho.

Cal anar amb compte també de no collir clitocibes quan agafem cama-secs, perquè sobretot el C. rivulosa pot prendre coloracions semblants, i aparèixer als mateixos indrets que el cama-sec.

La candeleta de peu gros (Clitocybe clavipes), és comestible, però tòxica si es menja juntament amb begudes alcohòliques.

Matagent

Mataparent. Boletus satanas

Bolet tingut popularment per molt tòxic, com indica el seu nom, però no és dels bolets més perillosos. La seva ingestió provoca trastorns gastrointestinals, amb vòmits i diarrees, que es manifesten poc després del seu consum.

Surt a l’estiu i la tardor en boscos d’arbres de fulla caduca com faigs, roures i alzines, sempre en sòls calcaris. No és gaire abundant.

En canvi, Boletus luridus, B. queletii i B. rhodoxanthus són força comuns a Catalunya, i també produeixen trastorns gastrointestinals, tot i que menys intensos que els del Boletus satanas.

Una característica diferencial respecte dels ceps o surenys comestibles és que, en tallar-lo, la seva carn es torna blava. No tots els bolets amb carn que es torna blava en contacte amb l’aire són tòxics (Boletus erythropus, el mataparent de cama roja, ben cuit és comestible), però en cas de dubte és millor rebutjar-los.

Palometes (Lepiota sp. pl.)

Lepiota brunneoincarnata, Lepiota helveola, Lepiota cristata i d’altres

Aquest grup inclou algunes espècies que poden resultar mortals (Lepiota brunneoincarnata, Lepiota helveola). La tardor del 2011 va morir un home de 73 anys, veí de Mataró, pel consum de Lepiota brunneoincarnata, i va haver-hi altres intoxicats greus.

Són bolets no gaire abundants, que creixen preferentment en boscos d’arbres de fulla ampla i també a les vores dels camins.

Totes són de mida petita. Pel seu aspecte es podrien confondre amb els apagallums (Macrolepiota procera), però aquests són molt més grossos. És recomanable rebutjar totes les lepiotes de talla petita a fi d’evitar confusions amb les tòxiques.

Les intoxicacions per consum de lepiotes són semblants a les provocades per la farinera borda.

Galerina metzinosa

Galerina unicolor (G. marginata)

És un bolet bastant petit, amb un barret de 2-6 cm, de convex a pla, amb el marge estriat. Cutícula llisa i higròfana, amb tons ocres.

Làmines adnates, de color canyella. Peu fibril·lós, de color brunenc i amb un anell membranós. Creix exclusivament sobre fusta de coníferes. De vegades, però, viu sobre fusta enterrada i, aleshores, apareix sobre el terra.

El seu consum provoca intoxicacions mortals, semblants a la de la farinera borda. La seva petita talla fa que normalment no el culli ningú, de manera que no es solen donar casos d’intoxicacions degudes al seu consum. S’ha d’evitar, en tot cas, la confusió amb el cama-sec. A diferència d’aquell, el peu de la galerina metzinosa no es pot cargolar 180º sense trencar-se.

Paxil·le tòxic

Paxillus involutus

Té un barret gran, que arriba als 25 cm de diàmetre, amb el marge enrotllat i la superfície vellutada i brillant, de color marró vermellós.

Làmines un pèl decurrents, de color crem i tacades de rovell. Peu de color més clar que el barret, tacant-se de marró vermellós amb el tacte.

Consumit en cru provoca intoxicacions molt greus, de vegades mortals.

Malgrat que hi ha qui el considera comestible després de diverses coccions, el consum repetit d’aquest bolet pot provocar reaccions de tipus al·lèrgic, que poden ser molt greus ja que conté toxines que ataquen el fetge. Fins i tot ha causat la mort a persones debilitades que van fer-ne un consum excessiu. Per això es recomana rebutjar-lo.

Tot i que poc probable, s’ha d’evitar confondre el rovelló amb aquesta espècie, ja que per sobre li té una certa semblança.

Carner bord

Fals carlet. Entoloma lividum

Provoca intoxicacions greus, caracteritzades per trastorns gastrointestinals violents.

Se’l pot confondre amb la candela borda o moixernó de tardor (Lepista nebularis); la diferència més clara és que les làmines del carner bord van adquirint un color rosat mentre que les de la candela borda són blanques. A més, la carn del carner bord fa olor forta de farina rància. Evitar les confusions també amb el carlet blanc (Hygrophorus penarioides) i les flotes de bruc (Lyophyllum decastes i L. fumosum). Se’l troba sobretot a les suredes, a la tardor.