Patrimoni de la Humanitat......

• A prop de la Imperial i Històrica Tàrraco 

• Altafulla acull la Vil·la Romana dels Munts 

• A la vora del mar Mediterrani 

• Visita ineludible a la Via Augusta 

• Al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

La vila va ser declarada bé cultural d'interès nacional l'any 1998 per la Generalitat de Catalunya gràcies, principalment, a la Vila Closa i als seus ravals. Dos anys més tard, el 2000, va ser declarada també Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO per la vil·la romana dels Munts.

Probablement aquesta vil·la de 6,5 ha, es va edificar durant el segle I i es creu que va estar ocupada fins al VI o VII. Està situada a Altafulla, a 14 km de Tarragona, sobre un petit turó prop del mar. A la part més alta d'aquest turó hi ha les cisternes que la proveïen d’aigua, i al llarg del pendent s’hi troba la zona residencial i dos conjunts de termes.

La riquesa de les estàtues, paviments, pintures murals, emblemes de mosaic i columnes de marbre que s’hi han trobat no deixen cap dubte de la importància del seu propietari, un alt càrrec de l'administració de Tàrraco. Part dels materials es troben exposats al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. A l’estiu s’hi fa una visita escenificada.

Època Romana

A l'època romana, les grans vil·les del camp no només eren llocs d'oci i esbargiment, sinó també eren centres de producció agrícola, ramadera o industrial. Al costat de l'àrea residencial, hi havia edificis funcionals apropiats per a una casa de labor, com construccions per a usos agrícoles com cellers, estables, graners, magatzems de cereals. També hi havia forns i ferreries per a activitats artesanes i, finalment, habitatges per als servents i els esclaus, que eren els que realitzaven les feines del camp. Les vil·les solien estar ubicades enmig d'una propietat de terra de cultiu, essent la fertilitat del sòl un condicionant per al seu assentament en una ubicació concreta. Generalment, es construïen els edificis damunt d'un turó, en un lloc assolellat i a prop d'un corrent fluvial. La proximitat d'algun centre urbà assegurava la sortida de la seva producció.

Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Les tècniques agrícoles milloraren amb la introducció de l'arada romana, molins més eficaços que els dels ibers, com ara el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. A Tàrraco, com a complement necessari de la ciutat, hi hagué diverses vil·les, entre les quals es poden citar la de Centcelles, transformada en mausoleu en el segle IV dC, i la dels Munts, al terme municipal d'Altafulla.

Història

La rellevància política i el desenvolupament demogràfic que assolí Tàrraco a partir del segle II aC van generar l'aparició de nombroses vil·les en el seu territori d'influència. La implantació de les villae, establiments rurals dedicats fonamentalment a l'activitat agrícola, va garantir el proveïment de vitualles de la ciutat i la transformació i el domini d'un territori recentment conquerit.

A partir del canvi d'era, la societat romana –en essència de tipus urbà– pren consciència dels valors de la vida separada en el camp i, cada cop més, la funció residencial de la vil·la adquireix més importància. En aquests casos la vil·la esdevé, sense oblidar l'explotació dels recursos agrícoles, una residència complementària i alternativa a la casa urbana, i les seves edificacions principals estan destinades al repòs i al lleure de propietaris i convidats.

Al segle I dC, sobre un turó costaner, i a només 12 km de Tàrraco, es construeix la gran vil·la que avui coneixem com la vil·la dels Munts. Es tracta d'un clar exponent de vil·la residencial romana, un dels més importants del país per la magnitud de les seves restes arquitectòniques i per la riquesa del tractament decoratiu.

En els vessants septentrional i occidental del turó es va estendre la part rústica, tot aprofitant una extensa i fèrtil planúria travessada per la Via Augusta. A l'altre costat, a migdia i de cara a mar, es va construir l'àrea residencial composta per una gran casa –la domus–, diversos jardins i un mínim de dos conjunts termals. Els banys principals es trobaven a prop de la casa i els altres a la platja.

Sabem que aquí hi van viure Caius Valerius Avitus i la seva esposa Faustina. Caius era un dels dos duumviri de Tàrraco –el càrrec més alt de l'administració local– i havia estat traslladat a mitjan segle II des d'Augustòbriga (Muro de Ágreda, Sòria) per ordre de l'emperador Antoní Pius. La presència d'aquesta personalitat a la vil·la comportà la realització d'importants obres. Caius va engrandir les termes principals de la vil·la, tot afegint-hi més piscines i noves estàtues, va construir una gran cisterna i va renovar les pintures i alguns dels paviments de la casa.

Més tard, entre els anys 260 i 270, es produí un gran incendi que devastà la major part de la vil·la. Després d'aquest fet, les obres de reconstrucció van restablir l'activitat agrícola, però la vil·la no va recuperar la riquesa i l'esplendor de segles passats. El gran edifici residencial, molt afectat per l'incendi, no es va tornar a habitar i fins i tot es va instal·lar en el seu interior una premsa d'oli o de vi.

La vil·la va romandre ocupada fins al segle VI o VII i després va patir, com la majoria dels jaciments rurals, un llarg període d'abandó i d'espoli. Ja en el segle XVI, Lluís Pons d'Icart es feia ressò de l'existència de vestigis en aquest indret, però no seria fins a la primera meitat del segle XX quan, gràcies a les tasques agrícoles i a la creixent preocupació per la conservació i l'estudi del patrimoni, es posaria de manifest l'existència d'una gran vil·la romana. A partir de l'any 1967, el Museu Arqueològic de Tarragona es va fer càrrec del jaciment i va iniciar la seva l'excavació. L'any 1983 una part dels terrenys ocupats per la vil·la es van tancar, tot definint l'actual àrea visitable.

Les excavacions de 1995-1996 van permetre recuperar diverses estances decorades amb pintura mural i un extens conjunt d’elements decoratius (estatuària, elements arquitectònics, etc.). Entre 2004 i 2005 s’excavà el mitreu i la connexió entre l’edifici principal i els banys meridionals.

L'any 2000 va ser declarada Patrimoni Mundial, junt amb altres elements de Tàrraco.

Descripció

Coneguda des del segle XVI, aquesta important vil·la ha estat objecte d’extenses excavacions en els anys 60 i 70 del segle XX. A finals d’aquest segle i a inicis de l’actual, nous treballs han permès començar a conèixer la història i l’arquitectura d’aquesta vil·la. Es trobava sobre una petita elevació del terreny que queia suaument cap al mar Mediterrani i que permetia controlar tot el territori pròxim i ben comunicada, a tocar de la Via Augusta. A la part més alta d'aquest turó hi havia unes cisternes d'emmagatzematge d'aigua i al llarg del pendent s'hi trobava la zona residencial. Al nucli central s'han descobert una sèrie d'estances articulades al voltant d'un passadís porticat en forma de L. El costat curt d'aquest passadís estava cobert amb luxosos mosaics. Nombroses parets i sostres eren decorats amb riques composicions pictòriques.

Els elements que s'han recuperat a través de les excavacions ens demostren la magnitud del complex agrícola. La riquesa de les estàtues, pintures, paviments, mosaics i columnes de marbre no han deixat cap dubte sobre el luxe d'aquesta zona residencial romana. Aquesta opulència cal relacionar-la amb Caius Valerius Avitus, un dels dos duumviri (una mena d'alcaldes) de Tàrraco durant el segle II dC. En Caius abans havia manat Augustòbriga (a Sòria) i a Tàrraco es va construir una vil·la de dues plantes immensa, amb jardins, termes i rics mosaics a la primera planta. Al pis de sobre, pràcticament desaparegut, hi havia un pòrtic amb vista al mar.

Sobre les restes enderrocades d’una vil·la agrícola del segle I, s’erigeix, a inicis del segle II una magnífica vil·la residencial ordenada en terrasses ocupades per edificis i jardins. L’edifici principal, situat al cim, connectava amb els banys meridionals a través d’un gran jardí.[4] En el recorregut, que continuava fins als banys situats a la mateixa platja, es disposaven altres àmbits com un gran triclinium i un mitreu. És un magnífic exemple de vil·la senyorial i marítima dedicada al lleure i a l’autorepresentació d’importants personatges com el duumvir Caius Valerius Avitus.[4] La troballa d’un segell personal i d’una inscripció pintada commemorant la construcció d’una font per ordre d’Avitus i la seva esposa Faustina permeten afirmar que van residir als Munts a mitjan segle II. En les excavacions s’han recuperat indicis del que hauria estat l’esplèndida decoració de l’edifici: estatuària, mosaics policroms, pintura mural, elements arquitectònics, etc.

En total s'han comptabilitzat tres termes que van formar part de la vil·la dels Munts. Les que s'han conservat millor han estat les anomenades inferiors, bastides en dues grans fases: la de construcció i la de monumentalització. Aquí s'hi observen els vestuaris, les piscines d'aigua freda i aigua calenta, la zona d'aigües tèbies, una sauna, latrines i els forns que permetien escalfar les dependències i l'aigua. A les termes, a més dels mosaics pavimentats, les parets de les piscines encara conserven significatives traces dels revestiments amb plaques de marbre. Hi ha un conjunt termal més petit que es troba dins la mateixa platja d'Altafulla.

L'any 260 va patir un incendi que va destruir gairebé tots els edificis que la componien. Segurament causat per la primera invasió bàrbara del territori dels actuals Països Catalans. Posteriorment, es produeix una reconstrucció i reocupació de la vil·la, però va ser abandonada, definitivament, a començaments del segle V dC. Ja al segle XVI era conegut com a jaciment romà a causa dels murs que afloraven de terra. A partir de 1967 s'hi van realitzant prospeccions metòdiques que han deixat al descobert una part d'aquesta monumental vil·la romana.