Reportatge fotogràfic de tot l'acte al peu de l'article
"Diades com aquesta quedaran sempre fixades en el nostre cor, i ens considerarem plenament satisfets si amb aquella modesta ofrena nostra vàrem poder demostrar-vos que el poble del Vendrell segueix i seguirà estimant-vos."
Aquestes paraules van ser molt encertades en 1964 i també el són ara en 2021. I és que hi ha moments en la història en què les paraules es queden massa curtes per expressar l'abast de la realitat. I probablement, aquest sigui un d'ells.
El diumenge, 17 d'octubre, es va celebrar la Diada de Santa Teresa a la Plaça Vella del Vendrell ,"Patrimoni Immaterial de la Humanitat".
El lloc no podia ser millor. La Plaça Vella ha sigut testimoni de grans trobades i celebracions des del segle XIV. Els seus murs han viscut batalles, festes, intercanvis comercials, però poca gent recorda que just en 1911 la plaça va ser dedicada al Dr. Francisco Murillo , que havia treballat amb heroisme i eficàcia per deslliurar la gent del Vendrell dels estralls causats per una epidèmia: el còlera. Encara es pot trobar plaques d'herois de primera línia com el Dr. Salvador Reventós i Fortuny que va continuar prestant serveis sanitaris tot i posar en risc la seva pròpia vida. Aquell any i després d'anunciar l'alta sanitària, la Fira de Santa Teresa es va ajornar a desembre, però va donar pas a una entranyable cerimònia que marcava la fi d'un malson i una dedicatòria que fins ara es manté. La nefasta malaltia havia deixat nombrosos morts i famílies sense subministraments bàsics. Però la unió de moltes mans s'imposava sobre la tragèdia per donar esperança i ajuda a poble.
Qui es podria imaginar que cent deu anys després, a la mateixa plaça, la unió de moltes mans serien el símbol de l'esperança i el pas tan anhelat cap a la "normalitat" després d'una altra tragèdia. Una pandèmia mundial amb més de quatre milions de morts i una crisi econòmica d'alta envergadura. Una trobada de sentiments creuats: alegria per poder estar junts una altra vegada fent cultura mitjançant els castells, tristor pels que no hi eren. Impotència pel que no s'ha pogut fer, orgull per ser part de la ben merescuda tornada al carrer. Una cosa que no hagués sigut possible sense la feina incansable de gent que creia en el futur tot i que la foscor semblava no acabar mai. Cares anònimes que s'amagaven darrere de les camises multicolors, però sense les quals no hagués sigut possible aquell moment màgic.
Com qui torna després de la guerra, la tonada de les gralles i els tambors entonaven les primeres notes solemnement. No hi havia bàndols guanyadors ni perdedors. Només gent amb el cor a flor de pell, que arribava a la plaça després d'una batalla que cap hagués volgut viure. Era inevitable deixar caure una llàgrima. La imatge no pot ser més íntima i encoratjadora. Les abraçades, els somriures, la vida mateixa en un instant. Un moment cinematogràfic que mostra que la bellesa pot florir fins i tot enmig de la tragèdia. Pel lector podria semblar una exageració, però res més allunyant de la realitat. Basta amb veure els vídeos i s'eriça la pell.
Tres colles entraven a escena. La colla Joves dels Xiquets de Valls, ha sigut la primera. L'emoció i els aplaudiments del públic no s'han fet esperar. Seguidament s'ha incorporat la colla Jove Xiquets de Tarragona. Les càmeres no volien perdre cap detall. Cada mirada, cada expressió, cada moviment era una part important de la història.
I de sobte un silenci de segons que semblava infinit, entrava la colla amfitriona: Els Nens del Vendrell. Entre aplaudiments i abraçades, els rebia el poble que tantes vegades els havia acompanyat. El mateix que havia viscut les èpoques d'or de Jan Julivert. El mateix que hi havia passat els moments més durs de la colla tant com els més significatius. Moltes generacions diferents però el mateix sentir.
Jan Huguet , actual president dels Nens del Vendrell. "... la veritat que moltíssimes gràcies per visitar aquesta plaça amiga, el Vendrell us estima molt..."
Els Nens no havien pogut actuar des del 26 d'octubre del 2019. Un llarg i dur període de dos anys per qui viu i estima els castells. De fet sembla que el desè mes de l'any marca la història de la colla. Cinquanta anys abans, el 15 d'octubre de 1951, els Nens del Vendrell van descarregar el primer 3d8 del segle XX a la plaça Vella. Moltes coincidències històriques feien que aquesta diada no fos una trobada qualsevol. Octubre del 2021 també s'ha guanyat un lloc en la història castellera i per descomptat en la dels Nens.
Ràpidament les camises vermelles s'enlairaven al cel amb el primer castell. Amb una sensació de "normalitat anormal" . I és que ningú podia passar per alt la presència de les mascaretes que amagaven les cares dels protagonistes, l'expressió humana que és un dels encants de les pinyes.
Jordi Pellicer, el "Pelli" , el cap de colla. Sense dubte era la veu que tothom volia escoltar. Qui coneix al Pelli sap que és un enamorat de la cultura catalana en totes les seves formes. Si algú volgués mirar l'arxiu fotogràfic de les colles de cultura popular, tradicions i grups juvenils del Vendrell, segur el trobaria. La seva feina reflecteix l'estimació pel poble i les seves festes tradicionals. S'estima molt el món casteller i això es pot veure en la seva expressió quan parla del tema. La gent del dia a dia coincideix en el fet que és un home amb el qual sempre es pot comptar. Un gran perfil per un gran començament.
Rebeca Rodríguez, s'encarregava d'apropar als menuts, els més importants de tota la peça. La "Rebe" com li diuen els nens, és una dona molt forta amb un gran somriure, té la combinació perfecta entre tendresa i disciplina. Filla d'una enxaneta històrica per la colla, aporta la confiança i seguretat perquè els infants tanquin amb èxit la primera construcció de la jornada.
Una altra ronda d'abraçades, llàgrimes de felicitat i aplaudiments. En altres temps, molts dirien que no és un castell molt rellevant. Però encara que no sigui una gamma de vuit o de nou, era determinant perquè era el primer castell de la primera diada postpandèmia sense restriccions d'aforaments. Un fet que cal remarcar per poder creure'l. Aquest moment marcava el que vindria després. Actuacions brillants i emotives de tres colles amigues i un moment inoblidable pel món casteller.
Els Nens del Vendrell han aixecat un 3 de 7, un 4 de 7 amb agulla i un 4 de 7; la colla Jove Xiquets de Tarragona ha descarregat un 3 de 7 amb agulla, un 5 de 7 i el 4 de 7 amb agulla i la colla Joves dels Xiquets de Valls ha fet un 3 de 7 amb pilar, un 3 de 8 i el 4 de 7. La diada s'ha tancat amb un pilar de 5 i tres pilars de 4 per part dels Nens i amb dos vanos de 5 de les colles convidades.
En altra ocasió, aquestes haurien de ser les dades més importants. I probablement la resta dels detalls passarien sense més importància. Però a vegades els detalls més significatius solen passar desapercebuts. Sort que al món casteller existeixen ulls especials que fan d'un lent fotogràfic una finestra a l'ànima dels castells. A vegades solen ser els més oblidats. De fet són els únics que no surten a la imatge. Però la seva feina immortalitza cada construcció.
No volia acabar aquest reportatge sense fer menció als fotògrafs que donen el millor de si per captar cada moment pel record. Especialment he de mencionar a dos que per cert hi eren a la plaça: Montse Lasso i Alex Nebot . Uns grans professionals que fan una feinada en cada trobada castellera. Companys, he intentat fer en paraules el que vosaltres feu en imatges, però el vostre treball té un llistó molt alt.
No puc anomenar tots els noms que haurien d'aparèixer aquí tot i que a cada línia hi ha un tros de les seves ànimes. En essència una diada és fer castells, però darrere d'aquestes magnífiques construccions humanes hi ha cares i noms, hi ha històries que esperen ser explicades.
El 24 d'octubre, va fer cinquanta anys del dia en què Pau Casals, un vendrellenc amant dels castells i casteller durant molts anys, va fer història amb el seu discurs "I am a Catalan" , a la seu de les Nacions Unides a Nova York, on va presentar l'himne que havia compost per l'organització. La seva obra és una inspiració per tota una nació. Les seves frases descriuen amb exactitud el que significa fer castells.
"Els castells es senten com un impuls atàvic, profund, de força gairebé religiosa, que incita els homes de la nostra comarca a alçar aquestes torres humanes que es drecen cap al cel. Jo mateix n'he fet, de petit, a la platja de Sant Salvador, i tota la meva vida he servat al cor el fervent desig de col·laborar-hi. L'esforç agermanat, l'ardidesa i l'equilibri dels castells són el símbol vivent de les sòlides virtuts de la raça catalana".
He començat aquest article amb les paraules d'un casteller mític: el Jan Julivert; i el tanco amb les paraules d'un altre Jan polifacètic, el Jan Huguet , que des de la humilitat que el caracteritza, perdut en la multitud de la plaça com un altre casteller més, va repetir i repetir durant dos anys fins que es va fer realitat:
"Nosaltres actuem pel nostre poble, per la comarca, per la nostra gent... sempre hem dit que quan tornem a plaça, hem de tornar tots JUNTS!!"
A manera d'epíleg
He sentit dir al Jan i al Pelli: "hem picat una quantitat de pedra i hem generat una quantitat de coses que esperem que amb el temps es valoren"
Jo hauria de contestar-vos amb les paraules de Ghandi, "quan hi ha tempesta els ocellets s'amaguen, però les àguiles volen més alt i es queden gravades amb foc a la memòria de qui les veu".
Fotografies: Alex Nebot, Aleida Mañas i Capital2020
Reportatge fotogràfic Diada de Santa Teresa - 17 octubre 2021
Ix Chel
Xat d'atenció
