Dies de festa, de trobada familiar i de torrons......

• Es Nadal, i les tradicions ens omplen la taula de bons àpats

• Escudella i carn d’olla, rostits, torró i cava

• Gaudim de les Festes Nadalenques amb família

"Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia pepa li donarem un tall..... Caga tió, caga tió, neules i torrons......" Son cançons tradicionals que tots hem cantat al voltant de Nadal. I a tots els àpats hem tingut els bons torrons com a part de la nostra gastronomia, i si son d’Agramunt molt millor!!!

Història del Torró d'Agramunt

La cita més antiga documentada fins el dia d'avui, que parla de l'elaboració del Torró d'Agramunt data de 1741, en unes cartes d'una de les famílies nobles de la vila, la família Siscar.

En aquestes cartes es descriu el número de persones que es dedicaven als diferents oficis que en aquell moment hi havia a la vila. Aquesta informació consta en els últims documents adquirits per l'Ajuntament i es troben en l'arxiu històric municipal.

Entre aquests oficis hi ha el de “torronaire”, el qual resulta ser l’ofici més nombrós, amb un total de set torronaires. Aquest fet ens demostra que l’activitat torronaire a la vila era molt important i sobretot que la tradició es remunta molts més anys abans del 1741.

Tot i la manca de documents l’activitat torronaire durant el s.XVII ja constituïa una tradició de la vila d'Agramunt, la qual es va mantenir durant els anys posteriors fins que al s.XIX, el torró ja es coneix amb el nom de Torró d’Agramunt.

Això es pot comprovar amb el llibre "Tratado completo y práctico de confiteria y pastelería" editat al 1847 i en el qual s’hi pot trobar la recepta del Turrón de Miel o de Agramunt.

El Torró d’Agramunt durant els segles XIX i XX va obtenir un gran reconeixement i prestigi gràcies a l’assistència dels torronaires a fires, aplecs, mercats.. i sobretot a les parades que aquests obrien per Nadal a Barcelona.

A la fira de Nadal de Barcelona els torronaires d'Agramunt posaven les seves parades en punts diversos de la Rambla i en els portals de les cases més cèntriques, on hi tenien parada fixa. Els torronaires de Xixona també assistien a la fira de Nadal de Barcelona i ben aviat va sorgir rivalitat entre aquests torronaires, els quals ràpidament van ocupar els punts més estratègics de la Rambla, deixant només als valencians la possibilitat d’obrir parada a la fira o bé de llogar una botiga, amb la despesa econòmica que això suposava.

Els torronaires d'Agramunt per diferenciar-se dels de Xixona es vestien de pagès “endiumenjat” i es cobrien el cap els homes amb una barretina musca i les dones amb un mocador de seda blanc.

La importància i la popularitat dels torronaires agramuntins va arribar fins i tot al món de la literatura, així trobem que al 1872 en la publicació de l’obra de teatre “la Dida” de Serafí Pitarra, la protagonista és filla d’Agramunt i d’ofici torronaire.

A Agramunt els torronaires paraven a les tres fires que es celebraven durant l’any: la del 3 de maig, la del 10 d'agost i la del 4 de desembre. La participació dels torronaires era important i nombrosa ja que en un document del 1803 s’explica que els torronaires que en la fira del 4 d’agost no cabessin a la plaça Major i del Mercadal s’haurien de posar als porxos des de la casa de les monges a la del Sr. Jaume Borrell.

Tot i això no es pot saber amb exactitud els número d’obradors que hi havia a la vila. Es coneixen algunes de les famílies que s’hi dedicaven però no és fins a l’aparició dels primers anuaris estadístics, en els quals es cita la indústria que hi ha als pobles, que es pot donar dades amb noms i cognoms concrets.

Durant la guerra civil l’activitat torronaire, a l'igual que la resta d’activitats econòmiques, també en va patir les conseqüències i es va paralitzar. En finalitzar la guerra es va reprendre l’activitat però els problemes d’abastiment de primeres matèries va afectar també als torronaires, els quals durant uns anys van patir greus problemes de proveïment d’avellana.

En l'actualitat la presència de torrons en fires, botigues, supermercats i grans superfícies comercials ha estat un mitjà de reconeixement molt important del Torró d'Agramunt, conjuntament amb els distintius atorgats per la Generalitat de Catalunya i la CEE.

Recepta amb el nom de "Turrón de Agramunt"

Treta del llibre “Tratado completo y práctico de confitería y pastelería editat al 1847”

"Se pone en la hornilla el caldero con dos arrobas de miel blanca y de buen gusto a romero, luego con el espatulón se menea, y en empezando a hervir se aparta de la lumbre, se espuma perfectamente; después se vuelve el caldero al fuego y se sigue removiendo sin cesar hasta que tenga el punto de bola floja, en cuyo estado se blanquea con doce claras de huevo batidas a punto de nieve; y cuando haya adquirido el punto de caramelo fuerte se hace la mezcla, echándole una arroba de almendras tostadas, otra del mismo estilo de avellanas y dos onzas de granos de cilantros machacados. Cuando todo esté bien mezclado, se colocará sobre una mesa polvoreada de harina superior; después se toma a pedazos de media libra con los cuales se forma una colcha que se coloca entre dos obleas blancas y se prensan o aprietan con un grueso tapón de madera."

La primera recepta dels "Torrons d’Agramunt"

Treta del manuscrit del S.XV titulat Llibre de totes maneres de confits. En el capítol XXXII es dóna la recepta "Per fer torrons d’avellanes".

"Per fer torrons d’avellanes torrades amb mel i fer-ne tauletes, prendràs les avellanes i les torraràs; quan siguin torrades les faràs ben netes amb un tros de vidre i que siguin ben netes. Després prendràs la mel, tanta com n’hauràs de menester, en la proporció d’una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, la posaràs al foc amb poc foc i la remenaràs bé, després la trauràs del foc i hi afegiràs un blanc d’ou (clara d’ou batuda a punt de neu) per lliura de mel, quan la mel sigui tèbia, i llavors ho remenaràs fortament una llarga estona. Ho tornaràs al foc i que cogui fins que sigui cuita, remenant sempre amb poc foc. Per conèixer quan la mel és cuita és explicat al capítol de la pinyonada. (Per conèixer quan la mel és cuita, agafaràs la mel i la posaràs en una escudella d’aigua freda i aquella mel que hi hauràs posat s’ha de trencar com a vidre; així mateix n’hi ha alguns que la masteguen amb les dents, i si s’empega a les dents no és cuita, però si és cuita no s’hi empegarà, sinó que es trencarà com a vidre). Cuita la mel la trauràs del foc, agafaràs les avellanes les hi afegiràs i ho mesclaràs bé. després ho estendràs tot i en faràs tauletes de calent en calent de la mida que vulguis."

Des de Capital2020, només desitjar-vos un Bon Nadal i Bon profit !!!